Newsletter
o
d
e
o
2
1
8
2
de Saba Casalta
12th - 14th September
C/ dels Codols, 16 08002 Barcelona
A vosaltres em dirigeixo, germans grans que veniu davant meu des de dalt i des de dins. Se us ha ensinistrat a cop de corneta humanista perquè busqueu sempre el sentit de les coses que us entren pels ulls, pressuposant sempre una voluntat representacional o significant, i el subsegüent repte —reducte iniciàtic— a extreure’n una interpretació que espera amagada com la pedra oculta o la donzella del palau tancat. “Què vol dir això? On volies anar a parar amb allò? Qui és aquest? A què et refereixes? On et posiciones al respecte?” Exclamen encara els vostres caparrons d’ocellet senil. No us enganyeu: si anheleu respostes és per poder metabolitzar l’esmirriada dosi d’oxitocina que el vostre desgastat hipotàlem encara pugui ser capaç de sintetitzar, i no per honrar cap doctrina cultural de salvació secular de la que en pugueu voler fer bandera. A mi, que per fortuna o per desgràcia m’ha tocat estar en un incòmode interregne, m’ha caigut la desagraïda tasca de recordar-vos que amb el devenir de les generacions i l’acceleració dels mitjans, l’increment desmesurat d’aquest anhel i la sobrecàrrega de respostes ha anat descompensant la proporció entre capacitat interpretativa i actius significants, fins a trencar irreversiblement l’equilibri de la plataforma.
El que tenim en tal plataforma són els nens orfes de l’holocaust del sentit, cofois de prescindir-ne, corporeïtzant la profecia dels teòrics postmoderns ja de sobres acomplerta. S’han desintoxicat d’aquesta aflicció sobreinterpretativa, sí, però a canvi carreguen atlànticament el preu de la nostàlgia per una vivència comunitària idealitzada que mai ha existit, com els proto-sigmas de la foto del viatge de fi de curs. Vivència comunitària, però d’individus aïllats i lliures de meta-relats que donin sentit a les seves vides —una condició existencial que deriva esperablement en una nova metàstasi sobreinterpretativa, traçant així un ourobòric samsara cognitiu. Això explicaria la paradoxa de que sigui aquest esgotament de sentit el que precisament doni sentit meta-medial al conjunt d’aquests tres ready-mades que conformen la wunderkamera que se’ns presenta.
Aquí no hi ha referents ni historial curricular que puguin legitimar res. Ni falta que fa, doncs les peces parlen per si mateixes en l’eloqüent silenci de l’objecte, present en l’estatisme mobiliari i en els materials d’ús logístic. Per virtut de la pura estetització, tals materials amplien el seu sentit utilitari destil·lant un nou sentit emocional a través de la seva sensorialitat descontextualitzada, servint com a suport de plataforma. Però la seva funció utilitària es manté intacta: continuen sostenint, però ara no sostenen res més que la mateixa necessitat de sostenir.
En l’absència de pistes contextuals, l’engranatge mistificador funciona a tot drap. Sembla com si tot plegat fossin deixalles llençades per una mà insensible al desert del real, tant en la seva dimensió material com arquetipal, presentades com una arqueologia visual d’un món post post post —en un present suspès que és un “temps després del temps” (podríem dir post-apocalíptic) on tota la màgia ja ha passat. Amb tot, és en aquest buit desangelat on l’absolut metafísic ens revela el seu resplendor: el resplendor literal de totes aquestes imatges fantasmals amb aurèola crepuscular o de flaix; doncs ja va dir algú que la superfície és el lloc de l’esdeveniment i que no és en les profunditats de les coses on tenen lloc els fets, sinó en la seva mateixa superfície.
I enmig d’aquest jardí d’arbres morts, potser al seu cor tenebrós, hi ha un altar amb un quaternari de vestigis d’aquell món ideal del sentit on tot encaixava esperant a ser interpretat. Germans petits, això era el que els germans grans anomenaven: trànsit, abisme, llindar i ascensió. Per sempre més petrificats pel vil metall que pretenia dignificar-los, ara ja no són més que carcasses buides del que foren en edats pretèrites. Això ens ha de fer veure que els costums dels pagans són absurds: tallen un arbre del bosc, el treballen i en fan una escultura, la decoren amb or i plata i l’asseguren amb claus.Jr 10, 3-4 Fills meus, guardeu-vos dels ídols.1 Jn 5, 21
Marc O’Callaghan, 09.09.2025